Make your own free website on Tripod.com

 

LA GRANJA

 

Aquest era l'aspecte de La Granja a principis del s. XX. A la reixa de ferro es poden apreciar les sigles MM que corresponen a les inicials Montserrat Maluquer, la darrera propietària abans de que l'edifici perdés el conjunt de la seva façana històrica.

Foto extreta del núm. 7 de la revista Lectures. No es cita l'autor.

 


És a partir de l'any 1507 que el Monestir de Montserrat es comença a fer amb el Senyoriu d'Artesa de Segre, resultat del testament de Ramon  Berenguer de Ribelles, de donacions i de diverses adquisicions per part de la comunitat benedictina. Al 1510 Montserrat ja domina completament la vila d'Artesa de Segre i rodalies, possessió que durarà fins a l'amortització de Mendizàbal, a l'any 1835. Varen ésser un total de 325 anys de dominació per part d'aquests monjos de l'orde de Sant Benet.

Prop de l'església parroquial i tocant a les muralles de la vila, a l'any 1548, els monjos construïren un gran caseral d'estil plateresc, bastit amb carreus de pedra picada, el qual, l'anomenaren la Casa Nova. Aquest nom es va donar per a diferenciar-lo de l'antiga Casa Vella del Senyor que l'havia de substituïr, situada a la plaça Major. Aquest caseral, a més de ser residència de l'abat de Montserrat, entre d'altres funcions, s'hi feia la recaptació d'impostos i delmes. En aquell temps fou Senyor d'Artesa l'abat Diego de Lerma.

Amb la desamortització, l'edifici passà a anomenar-se popularment "La Granja" i va ser comprat per un particular anomenat de cognom Rodriguez. Fou al 1902 quan el matrimoni benefactor d'Artesa de Segre, el Sr. Eduard Maluquer i la Sra. Maria Anzizu varen adquirir aquest edifici que utilitzaren com a residència.

Els anys 1960 foren els de les grans reconstruccions a la ja ciutat d'Artesa de Segre, on cal destacar la nova església parroquial i l'aixecament del monument al Sagrat Cor situat al cim del Castellot damunt de la torre, rodona, indultada el 1837 quan es destruïren les restes de la força d'Artesa. Va ser precisament a l'any 1960, quan la Sra. Montserrat Maluquer vengué al Sr. Mariano Blanc l'històric edifici.

El nou propietari buidà totes les vigues de fusta de melis que es varen pagar a bon preu per l'alta qualitat d'aquest material, es varen redestribuïr les estances del palau i es destruiren les finestres plateresques de la façana de l'edifici, tot això amb la finalitat de convertir aquesta joia aquitectònica en un immoble per a la mercantilitat. Tot plegat un negoci rodó en detriment, una vegada més, del patrimoni històric, artístic, arquitectònic i cultural de la nostra ciutat.

Actualment l'edifici, tot i que conserva el seu impressionant aspecte exterior de palau regi, ha esdevingut un bloc de pisos de lloguer.

He cregut interessant incloure en aquest apartat un fragment del relat "Artesa de Segre en uns temps antics" de la Sra. Francesca Solé i Caubet publicat a la revista del Club de Lectures número 7 del setembre del 2001, on l'autora ens explica d'una manera molt agradable i amena les seves vivències d'infància a l'entorn de l'edifici de La Granja.

 

A Artesa, el Monestir de Montserrat hi tenia una gran casal conegut amb el nom de La Granja, havien tingut també bona part de la terra de l’horta, de Salgar i els terrenys que hem conegut amb el nom de "la planta de La Granja", avui ja quasi tot edificat i urbanitzat.

 

Els que ja tenim anys recordem encara les rengles d'oliveres i avellaners que s'estenien on ara hi ha l'Avinguda Maria Anzizu i altres carrers adjacents, la plaça de l' Ajuntament i fins al camp de futbol. De molt abans del meu record, la Granja ja era una propietat particular, amb tot l'aire senyorial i sever d'una construcció de fortes i grosses pedres, que més aviat li donaven l'aspecte d'una fortalesa. De les seves grans sales, dels llocs obscurs i impenetrables, amb grosses portes tancades potser de temps immemorials, se n'explicaven històries fantàstiques i llunyanes, que la imaginació dels que contemplaven tanta grandor igual podía fer-los creure que havia estat un baluard indestructible en la vellúria dels temps i guerres, o una gran presó o lloc de càstig i tortura... El cas és que imposava una mena de respecte i de por de la qual la fantasía d'uns i altres feía una llegenda extraordinària.

 

Per a mi, com per a d'altres de la meva època, La Granja és el lloc dels jocs de la infància, on es podía jugar a l'ample: gronxadors fàcils de fer amb les branques baixes dels avellaners de la seva magnífica "planta" i grans espais per a córrer...tot hi era tan gran!! Més tard, el pati es convertí en un jardí amb moltes flors, i ben cuidat per uns masovers amables, que ens deixaven jugar sense depassar els límits del que era possible. Després de la gran escala de pedra que conduïa als estatges superiors, ja no es passava. Allí començava la residència del senyors que venien a l'estiu, i era un lloc per a nosaltres inaccessible, a no ser que en la seva presència ells mateixos ens hi convidessin. Quin honor penetrar en aquell recinte, tot l'any prohibit, pujar la gran escala, contemplar de l'interior les extenses sales.

 

Llavors no existien les construccions de "la planta" de la granja i el poble s'acabava al carrer d'Enric Prat de la Riba i carrer de Les Monges. Aquí començava la plantació d'arbres, a més de la terra sembrada, altemant-se amb el guaret; tenia al mig una era molt gran, amb pallissa al fons, construïda amb pedra, de grans dimensions com correspon a una tan extensa propietat. Del pati de la Granja, voltat de corrals, i que tenia una portalada de ferro a l'entrar, s'anava cap a la ja esmentada era i pallissa per un camí vorejat d'acàcies, anomenat "passeig de les acàcies" perquè eren aquests arbres els que principalment l'adornaven i donaven al camí un aspecte de passeig privat.

 

Tot al llarg de la finca, i mirant a l'horta, en un ribatge mig espadat que era contingut per una llarga paret vorejant el camí dit de "sota La Granja", hi havia quantitat de lledoners, esbarzers i cireretes de pastor, vermelles i petites, d'un gust dolç i agradable que, com els lledons i móres, eren les llaminadures més corrents i més fàcils d'obtenir per a uns infants acostumats a córrer pel camp, perquè el tenien molt a la vora de casa.

 

LA GRANJA, AVUI

Estat actual de l'edifici de la Granja. Exterior, entrada i pati interior.