Volem i concedim que totes les persones i cadascuna d'elles, de qualsevol llei, estat o condició que siguin, les quals vinguin a l'esmentat mercat (i fires), segons s'especifica més amunt, estiguin salvaguardades i segures amb llurs pertinences i mercaderies, i això tan en venir, durant la seva estada, com en retornar-se'n, sota la nostra especial protecció; de tal manera que no puguin ser capturades, empenyorades, marcades o impedides a causa de una culpa, crim o deute aliens, a no ser que elles n'estlguessin obligades com a principals o com a fidejussors. Però en aquest cas primerament s'haurà de provar la seva participació de directe. No obstant això exhimim i excloem dels esmentats casos els que cometen crim de traició, els falsificadors de moneda, els assaltants dels camins, els sodomites, els lladres i els que perpetren el crim de "Iesa" majestat.

Per això a la il.lustríssima reina Maria, nostra caríssima consort i lloctinent general, per les presents la fem sabedora d'aquest nostre propòsit; i al governador del principat de Catalunya, al seu lloctinent, al batlle general i a tots els altres súbdits i oflcials nostres, que els correspongui, tan presents com futurs, els diem de forma expressa i deliberada, i els manem que observin fermament i facin observar aquesta nostra concessió perpetualment i de manera inviolable, totes i cadascuna de les clàusules en ella contingudes; i segons el sentit pIe de les presents, que no permetin que als llocs veïns se celebrin mercats, fira ni retom els dies i festes assenyalats, ni tampoc que algú contravingui per cap causa ni raó el que ha estat establert. I encara, perquè volem completar-ho amb una especial gràcia per les presents concedim a tots i a cadascú que vingui a les esmentades fires, en el termini de cinc anys a comptar des de la concessió de la present carta, que no es vegin obligats a pagar cap lleuda² ni altre dret nostre o de la cúria nostra per les mercaderies que hi portin o hi adquireixin.

Qualsevol que s'atreveixi a contravenir tot això, sàpiga que es mereixedor de la nostra ira i indignació i d'una pena de mil florins d'or Aragonesos, la qual quantltat serà ingressada al nostre erari després de que hom haurà reparat del tot els danys causats. En testlmoni de la qual concessió manem redactar les presents i munir-se del segell pendent, el comú deIs negocis del regne de Sicília ulterior, car no en tenim un altre a mà. Tot el que fou donat al castell de la ciutat de Càpua de Nàpols, el dia vint-i-dos de maig de l'any de la nativitat del Senyor, mil CCCC, quaranta-tres, novè del regne de Sicília citerior i vint-i-vuité deIs altres regnes nostres.

Signe d'Alfons, per la gràcia de Déu, rei (d'Aragó, Sicília citerior i ulterior, València, Jerusalem, Hongria, Mallorca, Sardenya, Còrcega, comte de Barcelona, duc d'Atenes i Neopàtria i també comte de Rosselló) i Cerdanya, qui tot això damunt inserit alabem, aprovem, concedim i firmem, manant que es posi a aquest instrument el segell pendent, el comú dels negocis del regne de Sicília ulterior, ja que no en tenim altre a mà.

El Rei Alfons (signatura autògrafa)

Són els testimonis, Alonso, bisbe de València, Jaume d'Aragó, coper; Llop Ximenes d'Urrea, camarlenc, Guillem de Vic, mestre nacional del regne de València, i Ramir de Funes, militars, cambrers, consellers del senyor rei esmentat.

Signe de mi, Bernat, escriptor del sereníssim rei d'Aragó i per la seva autoritat (en tota la seva regió) notari públic, que la present concessió he manat (escriure) per mà de Joan Olzina, secretari (del mateix rei) i he manat cloure. Valen les esmenes fetes...

EIs sorolls habituals s'han transformat en una remor indescriptible, en una barreja de crits, riotes, renills, plors de la quitxalla, xiscles de garrins, brams d'ases i, per damunt de tot, els altaveus pregoners dels xarlatans:

-Mantes de Piteu...! Regalades de preu...!

-Ni las cincuenta, ni las cuarenta... ni las treinta!... Para el caballero!...

-Torrons!... Torrons d' Agramunt!...

-Muerto el perro, se acabó la rabia!...

-Mestressa!... La faixa que li dóna set tombs al seu marit!... Set tombs!

Avui Artesa és una festa; una trobada de tota la comarca i més enllà, per comprar i vendre. S'hi veuen homes i dones, grans i menuts carregats de propòsits i il.lusions. Uns van amb presses i altres s'encanten davant qualsevol parada o rotllana formada al voltant dels xarlatans que expliquen acudits i històries temptadores al públic encuriosit. N'hi ha que surten de menjar-se la coca i prendre's un cigaló d'aiguardent.

El pagès porta el seu millar tern de vellut negre i de l'armilla li penja la cadena de plata del seu Roskoff. S'ha tallat els cabells i afaitat el rostre, duu espardenyes noves i, tot plegat, sembla com si no es trobés gaire còmode. La muller també porta un vestit de mudar; és poc usat, pero la confecció és molt passada de moda, calça sabates que li fan una tocadura i coixeja una mica tot dissimulant el dolor. Unes jovenetes, darrera els vidres de la botiga, se la miren i riuen; elles són més modernes, però a la capital són les que paguen el riure. El que no saben, potser, és que la pagesa se'n riu de les unes i de les altres. La pagesa pensa, i no li manca raó, que les de la ciutat i capital, quan són a pagès, són ridícules per la seva ignorància i mala destresa per les coses del camp. La cosa, doncs, es queda en un empat de rialles.

La fira va transcorrent com una successió de folklòriques estampes... La fira és un flash que il.lumina, de tant en tant, rostres cremats pel sol, fronts arrugades, gestos de continguts recels, sornriures de timidesa, mirades d'incredulitat, pentinats amb brillantina amb perfums de confosa procedència... La fira és un quadre d'en Goya... La fira és un conte d'en Dickens...

La mare va estirant el braç del seu vailet que resta embadalit davant les joguines. Un camperol s'aixeca la gorra, tot rascant-se el cap. El gitano de mocador blanc de seda al coll i clavell a la solapa, gesticula i parla movent el seu mostatxo negre. El tractant de brusa blava, fuma un caliquenyo i, brandant un bastó amb cara seriosa, es disposa a reconeixer una mula mig guita.

Senalles, mocadors de farcell, capses i paquets són emprats per traginar les mercaderies. El masover carrega el matxo; la masovera es canvia el calçat per tal d'emprendre el llarg retorn a la masia.

Poc a poc, els carrers es van buidant; poc a poc, aquell ressò de polifòniques veus es va apagant.

De la fonda van sortint els que s'han quedat a dinar; amb els colors pujats a la cara, xerren alegrement. Es nota que aquest extraordinari en les seves habituds gastronòmiques, els hi ha proporcionat distensions en el cos i euforia en els ànims.

Mentre els firaires acaben de recollir les parades i el botiguer retira l'últim casc d'arengades, la joventut es disposa a assistir al ball o a la sessió de cinema.

La fira s'ha acabat. Ara és hora de passar comptes: satisfaccions, desenganys, somriures... tal vegada algun badall. S'han exhaurit els intercanvis de la materia dels diners. Els negocis de l'esperit, però, continuen.

Amat Bernaus i Marqués